A principis del segle IV, en una vila romana a la vora del riu Francolí, hi vivia una família on el pare era un matemàtic il·lustre i inventor de fòtils més aviat inútils. Els seus tres fills en veure la poca transcendència de l’ofici del seu pare van decidir emprendre la carrera militar, quan van tenir l'edat de poder fer-ho.
Vet aquí que un bon dia en el magatzem de la gran casa els nois hi van... trobar un gros i estrany aparell fet amb fusta i ferro on son pare hi estava intentant acollar uns cargols que se li resistien. En preguntar-li que carall era aquella andròmina, el pare va dir solemne: -una màquina del temps! Aquesta espècie de quadriga ens permetrà viatjar de Tàrraco a Roma sense moure’s de lloc o fins i tot visitar l'Egipte antic o La Càrtago del futur.-, va afegir l'home amb els ulls vidriosos d'emoció. -Ja la tinc llesta! Ho provem?- els hi va dir a els seus fills que se'l miraven astorats i incrèduls. -Vinga, som-hi... serà molt!- va contestar-li el més gran.
I així fou com pujaren dalt la màquina. El savi va posar unes coordenades en un mecanisme semblant al que seria el d'un rellotge i després va a començar a manipular palanques i corretges. Quan els nois ja començaven a enriure-se'n per sota el nas de son pare, pensant-se que era un altre dels sues inútils invents, una explosió de llum i un gas espès blanc els va encegar i van perdre tots quatre el coneixement.
En recuperar el sentit es van trobar que eren en una platja deserta immensa on hi anàvem a petar unes grans ones. A mesura que s’anaven despertant, l'astorament i la sorpresa era més gran. -On som?- va dir el germà gran, -què ha passat?- exclamà el mitjà, -no teniu com una mica de malt de cap?- hi afegir el més petit. De sobte van sentir cridòria i veus que parlaven en una llengua estranya. El pare va cridar: -amaguem la màquina en aquella pineda i que no ens vegin!!!- Així ho van fer i des del seu amagatall van veure arribar una colla de nois i noies gairebé nus, només amb les parts nobles cobertes amb uns trossets de roba de colors llampats. -Quins teixits!- va dir el germà gran, -quins culs!- va exclamar el germà mitjà. En arribar la colla de jovent a tocar de l'aigua van clavar a la sorra unes ombrel·les també decorades amb colors alegres, duien unes fustes llargues i estretes de l'alçada d'una persona que a els tres fills de l'inventor romà els hi van semblar com els escuts que feien servir a la legió. Encara sorpresos pel que veien els va espantar un soroll agradable que sortia d'un estrambòtic aparell que tenia una noia rossa a les seves mans. Posà la música més forta. -És en Dick Dale!- va dir un noi amb uns cabells que damunt del front li tiraven amunt com si s’enfilessin cap al cel. Un so bellíssim, ordenat, màgic va arribar a les orelles dels tres nois i del seu pare, tot i que aquest darrer li costava més apreciar-ho per qüestions d'edat. Els ulls se'ls hi obriren com a plats quan van veure les estranyes danses que van iniciar els joves en sentir aquella música misteriosa.
Mirant de no ser descoberts, no es van perdre detall del que feien els joves d'aquella platja on havien anat a parar gràcies al estrafolari invent del cap de família.
Aquells escuts llargs i estrets que havien vist els servia per lliscar damunt de les ones. Entraven al mar ajaguts damunt la fusta tot remant amb els braços i un cop eren prou lluny de la sorra es posaven drets damunt l'estri i pujaven a dalt d’una ona gegant, unes ones d'una alçada com mai havien vist al seu Mare Nostrum. Amb un equilibri extraordinari començaven a jugar amb la muntanya d'aigua com si fossin un cavall màgic galopant damunt del mar embravit.
La família romana que vivia a les afores de Tàrraco havia viatjat en el temps i l'espai tot anant a parar en una platja de la Califòrnia de 1962. Un cop retornats a casa i havent paït l'experiència, la van repetir moltes vegades fins que van averiguar d'on sortia aquella música que els va encisar en la seva primera excursió intertemporal. Tan van quedar enamorats d'aquella sonoritat, que no van parar fins a aconseguir instruments com els que feien servir els intèrprets originals d'aquelles cançons i en esdevenir uns autèntics mestres en el seu us. Això els va costar molts més viatges i moltes aventures que algun dia us explicarem.
Però el que heu de saber és que aquests quatre pioners de viatjar en el temps gràcies a la seva màquina, avui són el primer grup de Surf-music de l'Imperi Romà, i que poden actuar per tot el món i per totes les èpoques reproduint les cançons que van sentir en aquella platja, o adaptant a aquell so peces musicals de tota la història de la música popular.
TÀRRACO SURFERS són Joan Reig (Els Pets, Mesclat, Refugi), David Muñoz “Gnaposs” (Els Pets, Shuarma, The Bon Scott Band), Sergi Esteve (Josep Romeu) i Sergi Sabaté.
